LA SAVIESA ANTROPOLÒGICA
A L’ENCALÇ D’UN NOU HUMANISME
A pesar del recel que professa cap als sistemes totalitzants de pensament, siguin aquests teològics o filosòfics, i també de la sobrietat cordial amb la que compareix davant dels qui el llegeixen i l’escolten, Lluís Duch cultiva una antropologia de gran abast l’espinada i estribacions de la qual integren una aposta tàcita per la renovació de l’’humanisme’ i dels sabers que li són inherents. No em refereixo solament, entengui-se’m bé, a les ‘humanitats’ en el sentit desorientat i laxe que en el nostre temps ha anat adquirint el terme —fins el punt d’esdevenir, tot sovint, estetitzants ‘amenitats’— sinó a l’’humanisme’ en la prístina accepció que concerneix a aquesta inveterada noció, avui diuen que obsoleta, tot i que distin d’haver-se esgotat els filons que pot aportar a l’esdevenidor i al mateix present.
Sigui dit d’antuvi que no pretenc glossar el pensament polièdric de Duch, un afany que fa poc vaig perseguir en una trobada sense presses que vaig mantenir amb ell[1] i que, en qualsevol cas, compliran amb major profunditat i completesa les diverses perspectives que reuneix aquest llibre. Més aviat miro de considerar-ho com a pedra de toc per tal de suscitar una reflexió que el comprèn i el transcendeix alhora, ja que l’autor de Mito, interpretación y cultura i de Antropologia de la vida quotidiana és, al meu parer, un dels principals cultivadors autòctons de l’’humanisme’, aquest patrimoni secular que avui urgeix de vindicar amb més gran abrivament que mai, donada la crisi epocal que estem vivint, sense cap dubte.[2]
Quedi clar així mateix, a títol de premissa, que d’entrada subscric la comprensió del concepte ‘humanisme’ que García Gibert desenvolupa en la seva necessària monografia al respecte[3]:
Entendemos por humanismo la tradición de una larga sabiduría, vertida por escrito, que tiene sus orígenes en la cultura greco-latina y en el posterior elemento catalizador cristiano y cuyo propósito no es otro que el ennoblecimiento armónico del ser humano en sus facetas ética y estética, existencial y espiritual.
Però també que ho faig en les seves rúbriques bàsiques, i no en totes elles. En primer lloc, perquè a aquest doble afluent grecollatí i cristià podríem agregar-n’hi d’altres menys transitats pels nostres verals, procedents de tradicions veteranes crescudes extramurs d’Occident[4]. I endemés, perquè l’apassionada definició d’’humanisme’ que García Gibert proposa comet l’error d’excloure, in tutto, qualssevol aportacions que els ‘humanismes’ hereus de la Il·lustració i la Modernitat —«basats en el progrés, l’humanitarisme, l’igualitarisme democràtic, el realisme científic», segons les seves deploratòries paraules— estiguin en disposició de brindar al patrimoni de saviesa que amb depurat verb defensa.
La tesi que tot seguit adduiré sosté, en suma, que l’obra sencera de Duch constitueix un al·legat implícit per a la regeneració del llegat humanista, i de la comesa sens parió que l’incumbeix d’assumir en els dies que corren, assenyalats per l’imperi de la raó instrumental en tots els ordres del saber i del fer, per una corrosiva crisi gramatical i per l’auge del que Herbert Marcuse anomenà ‘homo oeconomicus’[5]. Al·ludeixo a una vella però de cap manera antiga herència que urgeix de rehabilitar, i que hauria de vertebrar el ventall de sabers indispensables per a l’elucidació dels assumptes humans —i el de procediments que el seu govern inclou[6]. Per més que soni xocant, aquest ‘nou vell humanisme’ no només aspiraria a salvar les anomenades ‘humanitats’ del seu actual desnonament i postració, reservant-los-hi una intocable ciutadella acadèmica que les posés en lloc segur. Ni tampoc podria veure’s com a ciència, mètode, disciplina o enfocament, parlant amb propietat. Abans que cap altra cosa, li caldria proveir una visió sencera i una postulació de qualssevulla problemes i assumptes que afectin a l’‘ánthropos’, capaç d’inspirar i guiar no el singular contingut, evidentment, però sí les finalitats humanitzadores que tot experiment i teoria haurien de perseguir. Tal seria la missió del pensament antropològic que d’aquest humanisme dimanaria, cridat a articular la dispersió de coneixements que avui campen —filosofia i teologia, ciències dures i socials incloses— i a encastar-los en una perspectiva antròpica: cos de premisses, principis i axiomes, però també punt ineludible de fuga.
Acte seguit exposo, de forma succinta, les principals senyes que han de distingir la rehabilitació antropològica de la saviesa humanista, que seguint el deixant de Duch proposo.
1. Una saviesa integradora
Davant de la infeudació i fragmentació rampant dels coneixements, còngrues amb la tirania del ‘logos’ cientificotècnic[7], la recreació de l’humanisme ha de promoure la seva integració. No basant-la, prengui’s bona nota, en l’ortopèdica igualació de la seva singularitat teòrica i metòdica, com amb paternalista —i ominosa— jactància proclamen els adalils de les ciències dures, persuadits que el mètode hipoteticodeductiu que cultiven ha de ser-ho, també i sens menyscabament, per les disciplines socials i humanes; que l’‘adaequatio intellectus ad rem’ i l’’objectivitat’ que presumeixen a l’abast de la investigació experimental ho està al de la indagació experiencial; i, en definitiva, que els tres principis del pensar epistèmic que va enunciar Aristòtil —identitat, no contradicció, terç exclòs— són sempre aplicables a allò humà en la seva integritat, sense importar que la problemàtica identitat, l’equivocitat i l’ambigüitat siguin els seus trets més propis.
La desitjable integració que suggereixo ha de respectar, de fet, la pluralitat en l’un, i així combatre la ‘barbàrie de l’especialització’[8] que s’estén en els nostres dies, amb vistes a destil·lar una ‘phrónesis’ sàvia. Pluralitat, ja que molt diversos són els objectes i assumptes que a l’’ánthropos’ afecten, i múltiples les lents que se’ls han d’aplicar. Unitat, perquè una varietat com aquesta corre el risc de consumar-se en dispersió, i els enteniments resultants, en un cafarnaüm d’especialismes; i perquè, per això, és precís d’emplaçar-los en humanitzadora orientació, com abans he dit[9]. No parlo de reconèixer a les ‘humanitats’ —amb insidiosa condescendència— un desolador paper de venerable encara que obsoleta ‘ancilla scientia’, a penes tolerada en el millor dels casos; ni tampoc de segmentar-les fins a l’absurd, emulant la divisió que impera —de manera només en part comprensible— en les disciplines experimentals i exactes. Sí, en canvi, de retorna-los-hi la seva completesa tradicional, els seus propis mètodes o camins, la saludable universalitat a què foren proclius des de la seva albada. I en especial, ja guanyada aquesta meta, de cohonestar-les amb les ciències dures i socials al seu torn, totes articulades en una perspectiva humanista apta per assumir les inquisicions sobre la construcció i postulació del sentit —dels orígens i els ‘perquès’, els transcursos i trajectes, els ‘per-a-quès’ i els fins — allèn del ‘com’ i les seves seqüeles operatives.
2. L’animal logomític
Entès, doncs, com a perspectiva i actitud basal, el renovat humanisme pel qual advoco ha de combatre el que anomenaré fal·làcia cientifista, d’ara en endavant i a dretcient. Per aquest concepte entenc no pas la ciència i les seves legítimes maneres de procedir —adequades als processos i objectes que li correspon d’abordar, i solament a ells— sinó l’estesa presumpció segons la qual resulta factible tractar qualsevol vessant humana amb el seu concurs, al seu torn concebuda com a clau reïficadora, positivista i reductiva. Derivada del pretenciós imperialisme del ‘logos’, que s’estén en l’hora present, aquesta vana assumpció oblida que el polifacètic i contradictori ‘ánthropos’ no és criatura únicament de raó, d’acord amb l’ ‘esprit geométrique’ en què el geòmetra Blaise Pascal va destacar tant. Sí resulta ser, en canvi, ‘animal logomític’ que conjumina concepte i sensibilitat, efecte i afecte, ‘experimentum’ i ‘experientia’, lògica i imaginació, ‘logos’ i ‘mythos’: una fràgil «canya pensant» que no és «àngel ni bèstia», el cor del qual té raons que la nua raó no arriba a entendre, per embastar tres encertades metàfores de l’autor dels Pensaments.
Lògic i mític alhora, l’ésser humà és ‘coincidentia’ o ‘complexio oppositorum’, en escolàstica fórmula reiterada per Duch. Un ésser finit, ambigu i contingent que, per dir-ho clar, manca de permanència i substància, dotat com està d’una ‘condició adverbial’ que resumeix el seu canviant, heraclitià ‘anar essent’ aquí i ara: el seu tarannà no de substantiu o participi, sinó de gerundi ‘in fieri’. Per molt que ho neguin els corifeus del cientifisme —no els cultivadors de la ciència com cal, repeteixo—, l’’ánthropos’ és indeterminació, sempre i de cap a cap: incert, artificiós i equívoc, amb prou feines cognoscible per a ell mateix, no se’l pot reduir a cosa ni a succés natural i predonat. I sí, en canvi, intentar de comprendre’l en la seva incopsable completesa, posant en joc la disposició i l’obrar que resumeix la pascaliana exhortació en l’’esprit de finesse’.[10]
Alliberada, doncs, de la fal·làcia cientifista, la perspectiva humanista que defenso ha de recolzar-se en una ‘raó logomítica’ de nou encuny, atenta tant a les valències determinables i objectivables del ‘camp humà’ com a les que no ho són ni podran ser-ho. De fet, el mètode científic constituïria un dels seus possibles procediments, no l’únic i universalment vàlid —ni tan sols ‘primus inter pares’ per força, a pesar que la seva cautela, rigor i contrastabilitat resultin dignes d’emulació no poques vegades. Les operacions del cru ‘enteniment racional’, en suma, no basten ni de lluny per donar compte de l’’ánthropos’ i inspirar la seva manera d’actuar, afany que requereix ultrapassar els límits del concepte a l’encalç de la ‘comprensió raciosensible’, la interpretació i l’hermenèutica.
3. Hermenèutica, retòrica i simbolisme
Tal com Dilthey va observar en la seva obra cabdal, Introducció a les ciències de l’esperit, el coneixement del que el seu contemporani Husserl va anomenar ‘món de la vida’ (‘Lebenswelt’) no lliga amb la sola aplicació de l’enteniment lògic i la seva epistemologia derivada, sigui en forma de ciència aplicada o pura. Sí que fa aconsellable ––i fins inescapable–– el seu ús tot sovint, no cal dir-ho, però endemés exigeix un abordatge complementari, sense el qual no és factible comprendre la polifacètica i intricada problemàtica de l’’ánthropos’. L’ens indeterminat que ‘anem essent’ és caracteritzat com a ‘loquens’, ‘symbolicus’ i ‘signans’, tot a una: una ‘criatura políglota’ provista de múltiples expressivitats, codis, llenguatges, regides pel verb en darrera instància.
Això implica que, a diferència d’’allò real’ predonat —de la ‘physis’ i del ‘bios’ crassos, aliens a la nostra acció i dicció— la ‘realitat humana’ o ‘mundus’ que creem i vivim és un orbe ingent d’artificis teixit mitjançant els signes, símbols i paraules que bescanviem sens pausa. No és lícit de concebre una tal semiosi com una operació posterior a la realitat i als processos que la integren, segons que sol presumir-se; i sí, més aviat, com un ingredient subtantiu del ‘mundus’, faedor del seu contorn interior i exterior[11]. I implica també, per tant, que tal semiosfera —el terme és de Lotman[12] — és fruit de la creativa ‘poiesis’: de l’agència i l’omissió, la raó i la imaginació, la decisió i la pulsió; dels límits i possibilitats que enformen la llibertat de l’espècie.
Per això l’hermenèutica resideix en el cor de les ‘ciències de l’esperit’ que a finals del vuit-cents va promoure Dilthey. La ‘comprensió’ (‘Verstehen’) està enclosa en el viure diari, fins a tal punt que aquest no és viable ni pensable sense ella; i les arts i labors interpretatives són del tot indispensables per fendre les seves entreteles, ja que aquestes no són, la majoria de vegades, accessibles al ‘logos’ nu i al mètode científic en què culmina. Un ésser políglota i logomític que concita molt diverses facetes i estrats, i l’’anar essent’ del qual ha de ser comprès a través de distintes vies. Si el viure infinitiu i històric —i no la simple biologia— està entremesclat de comprensió ‘a priori’ i ‘in fieri’, aleshores procedeix de comprendre’l, ‘a posteriori’, gràcies a les operacions interpretatives que inclou l’hermenèutica.[13]
Encara que formi part de la general semiosi, la problemàtica a l’entorn del símbol revesteix un relleu particular per a l’humanisme pel renovament del qual advoco. A la seva obra Filosofía de las formas simbólicas, Ernst Cassirer atribuí al símbol i a la seva labor una funció antropològica preeminent, tant que va veure en ell —amb motiu— la clau d’arc de la seva recreació cultural del kantisme. Realitzacions històriques dels abstractes ‘fenòmens’ que Kant postulà, les variades ‘formes simbòliques’ —el mite i l’art, la ciència i la religió, el llenguatge i la història— erigeixen i informen el món humà[14]. Ho vulgui o no, l’’animal simbòlic’ que segons Cassirer som parteix de la natura predonada i cultiva un orbe donat, fet de convencions i artificis: un ‘mundus’ en bona mesura instat i substanciat per la seva llibertat i necessitat, la seva imaginació i voluntat, el seu desig i temor, i constret per ells sens dubte. Segons el parer de Gilbert Durand, que subscric enterament, una creació tan heteròclita i intricada no es presta a ser compresa mitjançant el recurs exclusiu al ‘logos’, sota pena d’incórrer en el greu reductivisme que afligeix les patologies epistèmiques de la modernitat —positivisme, mecanicisme, determinisme científic—, consagrades almenys des de Descartes i Bacon[15]. El que cal, en canvi, és escometre-la a través d’un ventall de perspectives ad hoc, no només atentes a matematitzar els seus aspectes passibles de ser-ho, sinó a interpretar els seus sentits, plurívocs i fins equívocs tot sovint. Aquí rau la prioritat que Durand —hereu d’una tradició que es remunta a la crítica romàntica i a la Il·lustració, per no anar més lluny— atorga a les ‘hermenèutiques instauratives’; i aquí rau el relleu que concedeix a la narració i la metàfora, la imaginació i la imatge, el símbol i el mite.
En això radica, em permeto de dir, el paper eminent que pertoca a la retòrica en la proposta que esbosso, seguint l’estel.la de Duch i els seus mentors. No mera ‘techné’ o ‘ars’ dotada per realçar la bellesa o l’aptitud suasòria del discurs sinó entranya dinàmica d’aquest —i de la ‘realitat humana’ en si, que és ‘poiesis’ i acció tròpicament animada, en grau rellevant—, a la fèrtil retòrica li incumbeix una comesa crucial. A l’ombra de Giambattista Vico, la Scienza Nova del qual va impugnar en 1725 el cartesianisme, Hans George Gadamer ha encarit la cardinal missió que afecta una retòrica de tenor i ambició filosòfics entre les ciències de l’esperit —i a una filosofia que es refundi a si mateixa al seu torn, a tenor de la consciència que de tal restauració deriva. A més de ser finit, contingent i ambigu —per això mateix, de fet—, l’’ánthropos’ és un ésser de mediacions a qui li és vedada la immediatesa: animal simbòlic i semiòtic, metafòric i tròpic, inexorablement abocat a erigir un ‘mundus’ cada cop més —però mai del tot— escindit de la natura, gràcies a les seves facultats performatives i proactives. Per mor del discurs i la semiosi, l’’homo signans et loquens’ fa la seva realitat en imaginar-la i dir-la, tant a priori com in fieri, i no es limita, doncs, a consignar-la o representar-la en mímesis elaborades a posteriori, segons que sol creure’s. Tal com Durand ha assenyalat seguint Nietzsche, la retòrica és, en tant que ‘dynamis’ enclosa en el viure, pont obligat entre imaginació i raó, ‘mythos’ i ‘logos’, símbol i signe; i en tant que òptica i enfocament, passarel·la indefugible entre les ciències de l’’experimentum’ i les de l’’experientia’.[16]
4. Un nou projecte il·lustrat
Encara que soni solemne, l’expressió ‘humanisme planetari’ que Durand empra al·ludeix a la mateixa integració de les diferents branques del conèixer que aquest paper suggereix. No es tracta a penes, vegi’s bé, de resignar-se a exigir la preservació de les ‘humanitats’ —així designades amb indulgència creixent, per cert—, els de per si menuts bastions de les quals desafià l’auge del monisme racionalista, nunci de l’enderroc que avui pateixen. Vull ponderar, en canvi, l’urgència de regenerar el mil·lenari ‘humanisme’, entès com a ideal i patrimoni cridat a il·luminar els rumbs comuns i personals. A aquest precís respecte, com he anunciat al principi, no subscric totalment el criteri de García Gibert, qui en la seva vehement defensa del ‘vell humanisme’ prescindeix —quan no menysprea— qualssevulla tributs que puguin retre-li «el progrés», «l’humanitarisme», «l’igualitarisme democràtic» o «el realisme científic», per dir-ho en els seus termes. Crec que és fora de discussió que la tradició que ambdós vindiquem beu en les fonts d’Atenes, Jerusalem i Roma, en efecte, i que rep nova i fecunda saba del cristianisme, entre altres afluents que no esmenta. Però penso, endemés, que els vectors de la Modernitat que porta a col·lació —progrés, humanitarisme, ciència, democràcia— no són per força ni per se letals per al seu resguard i creixença. Com tampoc no ho són sempre ni per força alguns dels seus fruits més propis i actuals, així la indústria cultural, la comunicació mediàtica o el ciberentorn.
És més: sostinc que tant la modernitat com la Il·lustració projecten llums, a part d’ombres, i que unes i altres han de comptar en el balanç que aquí i ara importa. Ombres, perquè és cert que algunes de les seves esbombades conquestes —l’hegemonia del racionalisme i el cientifisme, la dessacralització i desencantament del món, les latries del mercat i la tècnica, el progrés esdevingut culte i mite profà— han propiciat bona part de les xacres que assolen el planeta. Llums, perquè una notòria porció del seu patrimoni —la defensa de la raó i del lliure albir, la noció de l’individu, l’ideal democràtic, la divisió de poders, els drets del ciutadà— mereix d’incorporar-se sense reserves a la tradició i projecte humanista, les deus dels quals ha acrescut amb nous cabals.
Per més adhesió i empatia que susciti, estimo que és infundada la temptació de pensar que la modernitat i la Il·lustració s’han apartat in tutto del credo humanista, fins al punt d’agreujar els seus altres corcs. Un dictum tan catastrofista no permet d’apreciar, al meu parer, els indubtables clarobscurs de l’era que vivim, i ponderar els seus errors i encerts amb justesa. Ni tampoc, per tant, retre crítics honors a l’idealitzat ‘vell humanisme’, els més vells cultivadors del quals tendeixen a fer del ‘cualquier tiempo pasado fue mejor’ sacrament i dogma —idíl·lica Edat d’Or de retorn impossible—, i a oblidar com n’és d’imperfecta i ambigua l’’humana conditio’ en qualsevol fase de la seva història.
Encara que tenen l’encomiable virtut de nedar contracorrent en una època presidida per la tecnolatria i el positivisme rudes —i el mèrit freqüent de formular denúncies necessàries i diagnosis sagaces—, els qui lluiten per defensar l’ideari humanista des de nostàlgiques i apocalíptiques tessitures corren el seriós risc de bescanviar la fèrtil tradició per un erm tradicionalisme, i d’encoratjar, sense voler-ho ni adonar-se’n, les seves fatals exèquies. En no reconèixer que la modernitat i la Il·lustració donen un saldo plurivalent —guanys i progressos genuïns endemés de dèficits i amenaces— aquells qui en nom de l’’humanisme’ les condemnen sense pal·liatius tendeixen a recamar-lo d’acendrada puresa, i a confinar-lo així, oh paradoxa, a les esparracades golfes de la història.
Lluny de disposar d’axiomes i veritats concloses, aplicables a l’instant a no importa quina circumstància, és precisament el cabal de saviesa del vell i nou humanisme el que permet de col·legir com n’és d’incert i adverbial l’ánthropos’, i com en són de limitats els recursos de què disposa —inclòs el mateix humanisme, no s’oblidi— per tal de conèixer la seva eviterna condició i guiar les seves plurals històries. Fins a tal punt és així que l’insigne i irreemplaçable tradició que també defenso ho és perquè porta en si, com una llavor sempre disposada a germinar, una aptitud i actitud crítica que així mateix ha de dirigir a ella mateixa, sota pena d’esclerosar-se en quimèrica antigalla: en aqueixes estetitzants amenitats, de fet, en què tant els seus enemics com els seus experts tendeixen a convertir-la en l’actualitat —ara obcecats pels coquetejos amb l’inefable, adès per un cientifisme que haurien de refutar sense ambages.[17]
Estic persuadit que, considerat en lata accepció, l’’humanisme’ d’ahir i d’avui reuneix una herència incomparable, cridada a exercir un paper rector en la il·luminació i govern dels assumptes humans, i a esdevenir indispensable guia de totes les branques del conèixer i de l’actuar —ciència, filosofia, teologia i tecnologia incloses—, encara que no dels seus continguts i procedirs sobirans. I també, per això mateix, que urgeix d’avivar el seu cabal clàssic —diguem d’Homer, Sòfocles i Agustí a Cervantes, Erasme i Petrarca— amb les aportacions que li brinden la modernitat i la Il·lustració, a pesar de les seves xacres i ombres. També la ciència —i no el cientifisme—, la política i l’ètica humanitzant —i no l’humanitarisme—, la utopia democràtica —i no el democratisme— i fins el mite i l’ideal de progrés —i no el trivial progressisme— estan en disposició de renovar tan crucial patrimoni.
Sigui com vulgui, l’argument en què García Gibert sustenta la seva excloent defensa del ‘vell humanisme’ —«los hombres han cambiado poco, aunque las cosas han cambiado mucho”»[18]— resisteix malament una revisió succinta, tot i que coincideixi amb el parer d’autors tan conspicus com Harold Bloom o George Steiner. És veritat, però només a mitges, que ‘els homes’ a penes han mudat en els darrers tres mil anys. Encara que de seguida cal afegir que la condició antròpica és una dialèctica ‘coincidentia oppositorum’, com ja fa decennis que Duch observa. Estructural i històrica alhora, la ‘criatura de l’aire’ que som posseeix un canemàs inamovible— és simbòlica, mítica, ritual i emparauladora en qualsevol temps i lloc—, però també una índole històrica que substancia tals constants, i sense la qual no resulta ni tan sols pensable. Sotmesa, doncs, a una muda constant, se les ha d’heure constantment amb reptes renovats, i obrir-se camí a les palpentes, mitjançant les seves històries, al llarg d’una Història que no discorre inexorable ni val a donar per suposada. «Allò que necessita l’home no és només un plantejament inapel·lable de les qüestions íntimes, sinó també un sentit per allò que pot fer-se, allò possible, allò que està bé aquí i ara», apunta amb encert H.G. Gadamer: «I el que filosofa em sembla que és justament el que hauria de ser conscient de la tensió entre les seves pretensions i la realitat en la qual es troba.»[19]
A «Significació de la tradició humanística per a les ciències de l’esperit», penetrant primer capítol de Veritat i mètode, Gadamer xifra en nombre de quatre les nocions bàsiques que integren el patrimoni humanista: ‘formació’, ‘sensus communis’, ‘capacitat de judici’ o discerniment, i ‘gust’. Totes estan encloses en la tradició i ideari que aquests fulls vindiquen, i en la regeneració que avui i aquí mereixen. I totes remeten, cadascuna al seu estil, al concepte grec de ‘paideia’ i al llatí de ‘cultus’, i evoquen la perenne necessitat d’educar els joves per tal de menar-los a la sendera de la virtut integral o ‘areté’, i que no s’esquerdi i arruïni l’enter —i fràgil— edifici de la comuna cultura[20]. Una cornucòpia de valors i criteris de fonda estirp humanista està en condicions de retre dons impagables a l’ominós i amenaçat món en germen, sempre que siguin actualitzats per via crítica i cohonestats amb les seves capacitats i reptes: heus ací la ‘phrónesis’ o saber pràctic —distinta de l’abstracta ‘sophía’—, amb la seva peculiar exhortació a depurar la prudència i la mesura, el tacte i el gust; l’acurat cultiu de la sensibilitat i la compassió, la imaginació i la memòria, el bon sentit i l’humor, l’enginy i la utopia; l’estima per la paraula i les seves arts, divisa d’un ésser indigent i condicional, i per això mateix urgit de mediacions; l’esperit de finesa’ que ha de promoure l’aptitud i actitud de discernir allèn del cras ‘esperit geomètric’.[21]
Durant els darrers quaranta anys, Lluís Duch ha anat llaurant una vertadera saviesa antropològica, en diàleg amb la filosofia, la teologia i les ciències socials contemporànies: una ‘antropologia simbòlica’ o ‘filosofia de la cultura’, segons el seu dir; o una ‘antropologia filosòfica’, segons el meu. Sense fer-ho explícit, com molts dels seus més conspicus co-locutors i mestres, la seva obra constitueix una tàcita apologia de l’evitern humanisme, convençut com està que l’’animal logomític’ no és àngel ni bèstia, ni està condemnat per endavant a l’infern o al cel. Que el seu viure condicionat, com Ortega y Gasset creia, és més drama que tragèdia, en consonància amb el seu lliure albir. I que, en fi, no li queda altra opció que orientar els seus passos mitjançant aquest tremp i aquesta visió que l’humanisme procura, entre la comprensió temptativa d’allò viscut i la imaginació d’allò per fer.
Albert Chillón
[2] Dic ‘crisi epocal’ perquè el seu abast depassa de molt el contorn d’una crisi econòmica simple, i involucra bona part dels aspectes del món contemporani, política, ètica, religió i cultura incloses. En Lluís Duch i jo mateix hem encetat una sèrie de reflexions de comú acord sobre el tema en l’enfilall d’articles d’opinió que des de l’agost de 2010 vam començar a publicar a La Vanguardia. Vegi’s, entre altres, a mode d’exemple, els següents: “El desahucio de las humanidades”, LV, 1-8-2010; “La regeneración de la universidad”, 27-12-2010; “Una lección de Fukushima”, 23-3-2011; o “Un mundo a la intemperie”, 12-5-2011.
[3] Javier García Gibert, Sobre el viejo humanismo. Exposición y defensa de una tradición, Madrid, Marcial Pons, 2010, p. 13.
[4] A mode d’exposició sumària i per força incompleta de tals tradicions, no erudita ni exegètica però sens dubte útil, suggereixo l’obra d’Aldous Huxley La filosofía perenne, Barcelona, Edhasa, 2004.
[6] Té raó García Gibert quan observa: « Al elegir la expresión ‘viejo humanismo’, hemos descartado la alternativa de ‘humanismo clásico’, porque ese término parece asumir connotaciones filológicas o estilísticas que no lo definen, a nuestro juicio, por entero. Tampoco se trata de ‘humanismo antiguo’ ––aunque de la Antigüedad recibe su savia––, pues sigue presente en la obra y el pensamiento de algunos autores de la época moderna.» Op.cit., p. 13.
[7] Llegeixi’s a aquest propòsit, endemés de la citada obra de Marcuse, les contribucions de Max Horkheimer (Crítica de la razón instrumental), M.H. y Theodor Adorno (Dialéctica de la ilustración), Günter Anders (La obsolescencia del hombre) o Lewis Mumford (El mito de la máquina), entre d’altres.
[8] La locució pertany a J. Ortega y Gasset. Veure, en especial, La rebelión de las masas, Madrid, Espasa-Calpe, 2010.
[9] Tal vegada sigui sobrer d’aclarir que tot acte o designi és per força ‘humà’; una altra cosa, molt diferent, és que la seva intenció, sentit i efectes siguin ‘humanitzadors’ o ‘deshumanitzadors’, ben mirat.
[10] D’acord amb la glossa que Ernst Cassirer fa de Pascal. «L’esperit geomètric sobresurt en tots aquells temes que són aptes d’una [sic] anàlisi perfecta, que poden ser dividits fins els seus primers elements. Parteix d’axiomes certs i d’ells n’extreu inferències la veritat de les quals pot ser demostrada per lleis lògiques universals. L’avantatge d’aquest esperit consisteix en la claredat dels seus principis i en la necessitat de les seves deduccions, però no tots els objectes són aptes d’aital tractament; existeixen coses que a causa de la seva subtilesa i de la seva varietat infinita desafien qualsevol intent d’anàlisi lògica. Si hi ha alguna cosa en el món que s’haurà de tractar d’aquesta segona manera és l’esperit de l’home, ja que allò que el caracteritza és la riquesa i la subtilesa, la varietat i la versatilitat de la seva naturalesa. [...] El pensament racional, el pensament lògic i metafísic, no pot comprendre més que aquells objectes que estan lliures de contradicció i que posseeixen una veritat i una naturalesa consistent; però aquesta homogeneïtat és precisament la que no trobem mai en l’home. Vegi’s Antropología filosófica, México, FCE, 1993, pp. 28 y 29. Llegeixin-se, així mateix, les meditacions originals de Blaise Pascal: Pensamientos, Barcelona, Planeta, 1986, pp. 5 y 6.
[11] Aquesta és una de les tesis fonamentals de l’Antropología de la comunicación que Lluís Duch i jo mateix publicarem en los propers mesos, de la mà de l’editorial Herder. En ella trobarà el lector explicacions addicionals i detallades al respecte.
[12] Yuri M. Lotman, Semiótica de la cultura, Madrid: Cátedra,1979; La semiosfera, Madrid: Cátedra, 1996.
[13] Em remeto als textos clàssics de Wilhelm Dilthey: Introducción a las ciencias del espíritu, Madrid, Alianza, 1986; y Dos escritos sobre hermenéutica, Madrid, Istmo, 2000.
[15] Són rellevants, a aquest propòsit, les següents obres de Gilbert Durand: La imaginación simbólica, Buenos Aires, Amorrortu, 2007, passim; y, sobretot, Las estructuras antropológicas del imaginario, México, FCE, 2005. Vegi’s també, l’obra de Jean-Jacques Wunenburger Antropología del imaginario, Buenos Aires, Ediciones del Sol, 2003.
[16] En les seves pròpies paraules: «Ante todo habría que rehabilitar el estudio de la retórica, término medio indispensable para el acceso completo al imaginario, luego de tratar de arrancar los estudios literarios y artísticos a la monomanía historizante y arqueológica, para reubicar la obra de arte en su sitio antropológico conveniente en el museo de las culturas, que es el de hormona y soporte de la esperanza humana. Además, al lado de la epistemología invasora y las filosofías de la lógica, tendría su lugar la enseñanza de la arquetipología; al lado de las especulaciones sobre el objeto y la objetividad, se ubicarían las reflexiones sobre la vocación de la subjetividad, la expresión y la comunicación de las almas. Por último, amplísimos trabajos prácticos deberían reservarse a las manifestaciones de la imaginación creadora. A través de la arquetipología, la mitología, la estilística, la retórica y las bellas artes sistemáticamente enseñadas, podrían restaurarse los estudios literarios y reequilibrarse la conciencia del hombre de mañana. Un humanismo planetario no puede fundarse en la exclusiva conquista de la ciencia, sino en el consentimiento y la comunión arquetípica de las almas. [...] La retórica es el término último de este trayecto antropológico en cuyo seno se despliega el dominio del imaginario.» Las estructuras, op.cit., p. 435.
[17] Llegeixin-se, a aquest propòsit, les aclaridores reflexions que Jordi Llovet reporta a Adéu a la universitat. L’eclipsi de les humanitats, Barcelona, Galàxia Gütemberg, 2011.
[20] Vegi’s el llibre clàssic de Werner Jaeger, Paideia. Los ideales de la cultura griega, México, FCE, 1996.
[21] “Significación de la tradición humanística para las ciencias del espíritu”, en Verdad y método, op.cit., pp. 31-74. [En l’original].
