"EL DESGOVERN DE LA SALUT"

(Article de Lluís Duch i Albert Chillón publicat el 6 de gener de 2012 a les pàgines d'Opinió de La Vanguardia)

            Habituats a ser usuaris d'un sistema públic de salut universal, de qualitat i gratuïta, cada vegada més ciutadans temen avui caure malalts i no ser degudament atesos. I no els falten raons per estar espantats. El Govern presidit per Artur Mas ja ha començat a trossejar en "petites empreses públiques" participades pel capital privat l'Institut Català de la Salut (ICS), presentat fins abans-d'ahir com la joia de l'Estat del Benestar català. I l'any transcorregut des que va fer-se amb les regnes del poder ha suprimit nombrosos ambulatoris, ambulàncies i llits; augmentat en més d'un 20% les llistes d'espera; eliminat entre el 30% i el 40% de les intervencions quirúrgiques; i intimidat al col·lectiu mèdic i sanitari, sotmès a reduccions de sou i plantilles, i a condicions de feina cada vegada més abruptes.  Entretant –com és i serà d'esperar– proliferen les denúncies de particulars que vinculen morts de familiars amb l'esmentada amputació, tan amenaçadora que està impulsant la contractació de pòlisses privades. I el 25 d'octubre passat, just en meitat de la voràgine, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, va proclamar de viva veu el seu ideari: la salut "és un ben privat que depèn de cada ciutadà i no de l'Estat"; els pacients són responsables exclusius de la seva malaltia; i "no hi ha", en definitiva, "un dret a la salut perquè aquesta depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits". Acabéssim.

            Les iniciatives i declaracions de Ruiz –expresident de la patronal de la sanitat privada concertada– revelen un extremisme neoliberal la simplicitat del qual resultaria caricaturesca de no ser sinistra:  la salut passa per ser un "ben privat", i per tant una mercaderia el valor de canvi del qual depèn del poder de compra de cada subjecte.  Tal  postura delata, com és notori, una noció elitista, deshumanitzadora i economicista de la res pública, un sofisticat fanatisme disposat a sacrificar els valors i finalitats públics a l'altar del Mercat.  I això malgrat que Ruiz i el bipartit al qual es deu formen part d'una tradició sociopolítica que s'atribueix presumptes arrels cristianes.

            Si ens atenim al "Pels seus fruits els coneixereu", de l'evangelista Mateu, la realitat es revela ben diferent, tanmateix.  Els fruits, accions i omissions de Ruiz -i de tants tecnòcrates que assolen la governança democràtica- atempten contra la medul·la del missatge cristià, basat en l'exhortació a la compassió, la fraternitat i la solidaritat, i en la conjugació del personal i el comunitari. Obcecat per una mística de la rendibilitat que li impedeix d'advertir fins a quin punt els molt privats excessos del capital financer han perpetrat aquesta crisi, ell i el seu Govern obliden que l'ésser humà té una doble condició natural i cultural, és a dir, biològica i social a un temps. I que la seva salut, per tant, millora o empitjora en funció de les circumstàncies socials en què transcorre la seva vida, a més de dependre de la seva dotació genètica, hàbits i accidents. Lluny de ser neutres, les ideologies i praxis polítiques tenen el poder de promoure el benestar i el malestar dels ciutadans, que només poden exercir el seu lliure albir si els qui governen promouen contextos i entorns amb la responsabilitat que els pertoca.

            Des dels seus inicis fins a l'hora present, el capitalisme ha propiciat l'emmalaltiment físic i psíquic dels qui més pateixen el seu domini. Les causes cal buscar-les en les draconianes condicions de les seves cadenes i ritmes de treball, basades en la maximització del benefici a costa de la conversió dels assalariats en coses i mercaderies. En la seva producció estructural de la pobresa i la misèria, consonant amb la seva endèmica degradació i espoli de la biosfera. O en la generalitzada ansietat -i el soscavament  de la personalitat- que la marginació, l'amuntegament i la precarització de creixents sectors de la població propicien.

            A cavall de la ideologia neoliberal, el galop de la qual agosteja les democràcies, l'hipercapitalisme es distingeix per socialitzar les pèrdues a costa de les classes mitjanes i sobretot de les subalternes, i per privatitzar els guanys en gairebé exclusiu benefici de les elits del poder, avui molt més nombroses que antany.  Entabanades des dels anys 90 per un miratge de riquesa que les va fer còmplices del desafur especulatiu, les majories desposseïdes paguen ara la més costosa factura d'aquesta crisi, inclòs el venal desmuntatge dels sistemes de salut públics.  I carreguen, a més, amb el cost físic i psíquic d'un sistema de domini basat en la deliberada explotació de la precarietat i la por. Cada vegada més, les persones són tractades com nàufrags deixats a la seva sort, mentre augmenta a ulls vista la desigualtat en la distribució de la riquesa, com no ha deixat de fer en els darrers tres decennis. I mentre s'escampa, així mateix, aquest "campi qui pugui" que resumeix la deriva reaccionària del Govern presidit per Artur Mas, la pulsió neoliberal del qual s'aparta de l'ideari socialcristià del seu mentor, Jordi Pujol, i encoratja polítiques que atempten contra l'esperit del Cristianisme, contra l'ètica i els principis de la justícia i, en suma, contra l'herència de l'Humanisme sencer.

"EL DESGOBIERNO DE LA SALUD"

(Artículo de Lluís Duch y Albert Chillón publicado el 6 de enero de 2012 en las páginas de Opinión de La Vanguardia)

 

           

            Habituados a ser usuarios de un sistema público de salud universal, de calidad y gratuita, cada vez más ciudadanos temen hoy caer enfermos y no ser debidamente atendidos. Y no les faltan razones para estar asustados. El Govern presidido por Artur Mas ya ha empezado a trocear en "pequeñas empresas públicas" participadas por el capital privado el Instituto Catalán de la Salud (ICS), presentado hasta anteayer como la alhaja del Estado del Bienestar catalán. Y en el año transcurrido desde que se hizo con las riendas del poder ha suprimido numerosos ambulatorios, ambulancias y camas; aumentado en más de un 20% las listas de espera; eliminado entre el 30% y el 40% de las intervenciones quirúrgicas; y amedrentado al colectivo médico y sanitario, sometido a reducciones de sueldo y plantillas, y a condiciones de trabajo cada vez más abruptas.  Entre tanto –como es y será de esperar– proliferan las denuncias de particulares que vinculan fallecimientos de familiares con semejante amputación, tan amenazante que está impulsando la contratación de pólizas privadas. Y el 25 de octubre pasado, justo en mitad de la vorágine, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, proclamó de viva voz su ideario: la salud "es un bien privado que depende de cada ciudadano y no del Estado"; los pacientes son responsables exclusivos de su enfermedad; y "no hay", en definitiva, "un derecho a la salud porque ésta depende del código genético de la persona, de sus antecedentes familiares y de sus hábitos". Acabáramos.

            Las iniciativas y declaraciones de Ruiz –ex presidente de la patronal de la sanidad privada concertada– revelan un extremismo neoliberal cuya simpleza resultaría caricaturesca de no ser siniestra:  la salud pasa por ser un "bien privado", y por tanto una mercancía cuyo valor de cambio depende del poder de compra de cada sujeto.  Tal postura delata, como es notorio, una noción elitista, deshumanizadora y economicista de la res publica, un sofisticado fanatismo dispuesto a sacrificar los valores y fines públicos en el altar del Mercado.  Y ello a pesar de que Ruiz y el bipartito al que se debe forman parte de una tradición sociopolítica que se atribuye presuntas raíces cristianas.  

            Si nos atenemos al "Por sus frutos los conoceréis", del evangelista Mateo, la realidad se revela muy otra, sin embargo.  Los frutos, acciones y omisiones de Ruiz –y de tantos tecnócratas que asuelan la gobernanza democrática– atentan contra la médula del mensaje cristiano, basado en la exhortación a la compasión, la fraternidad y la solidaridad, y en la conjugación de lo personal y lo comunitario. Obcecado por una mística de la rentabilidad que le impide advertir hasta qué punto los muy privados desmanes del capital financiero han perpetrado esta crisis, él y su Govern olvidan que el ser humano posee una doble condición natural y cultural, es decir, biológica y social a un tiempo. Y que su salud, por consiguiente, mejora o empeora en función de las circunstancias sociales en que transcurre su vida, además de depender de su dotación genética, hábitos y accidentes. Lejos de ser neutras, las ideologías y praxis políticas tienen el poder de promover el bienestar y el malestar de los ciudadanos, que solo pueden ejercer su libre albedrío si quienes gobiernan promueven contextos y entornos con la responsabilidad que les corresponde.

            Desde sus inicios hasta la hora presente, el capitalismo ha propiciado el enfermamiento físico y psíquico de quienes sufren más su dominio. Las causas hay que buscarlas en las draconianas condiciones de sus cadenas y ritmos de trabajo, basadas en la maximización del beneficio a costa de la conversión de los asalariados en cosas y mercancías. En su producción estructural de la pobreza y la miseria, consonante con su endémica degradación y expolio de la biosfera. O en la generalizada ansiedad –y el socavamiento de la personalidad– que la marginación, el hacinamiento y la precarización de crecientes sectores de la población propician.

            A lomos de la ideología neoliberal, cuyo galope agosta las democracias, el hipercapitalismo se distingue por socializar las pérdidas a costa de las clases medias y sobre todo de las subalternas, y por privatizar las ganancias en casi exclusivo beneficio de las élites del poder, hoy mucho más concurridas que antaño.  Embaucadas desde los años 90 por un espejismo de riqueza que las hizo cómplices del desafuero especulativo, las mayorías menesterosas pagan ahora la más gravosa factura de esta crisis, incluido el venal desmontaje de los sistemas de salud públicos.  Y cargan, además, con el coste físico y psíquico de un sistema de dominio basado en la deliberada explotación de la precariedad y el miedo. Cada vez más, las personas son tratadas como náufragos dejados a su suerte, mientras aumenta a ojos vista la desigualdad en la distribución de la riqueza, como no ha dejado de hacer en los últimos treinta años. Y mientras cunde, así mismo, ese "sálvese quien pueda" que resume la deriva reaccionaria del Govern presidido por Artur Mas, cuya pulsión neoliberal se aparta del ideario socialcristiano de su mentor, Jordi Pujol, y alienta políticas que atentan contra el espíritu del Cristianismo, contra la ética y los principios de la justicia y, en suma, contra la herencia del Humanismo entero.