"EL DESGOVERN DE LA SALUT"

(Article de Lluís Duch i Albert Chillón publicat el 6 de gener de 2012 a les pàgines d'Opinió de La Vanguardia)

            Habituats a ser usuaris d'un sistema públic de salut universal, de qualitat i gratuïta, cada vegada més ciutadans temen avui caure malalts i no ser degudament atesos. I no els falten raons per estar espantats. El Govern presidit per Artur Mas ja ha començat a trossejar en "petites empreses públiques" participades pel capital privat l'Institut Català de la Salut (ICS), presentat fins abans-d'ahir com la joia de l'Estat del Benestar català. I l'any transcorregut des que va fer-se amb les regnes del poder ha suprimit nombrosos ambulatoris, ambulàncies i llits; augmentat en més d'un 20% les llistes d'espera; eliminat entre el 30% i el 40% de les intervencions quirúrgiques; i intimidat al col·lectiu mèdic i sanitari, sotmès a reduccions de sou i plantilles, i a condicions de feina cada vegada més abruptes.  Entretant –com és i serà d'esperar– proliferen les denúncies de particulars que vinculen morts de familiars amb l'esmentada amputació, tan amenaçadora que està impulsant la contractació de pòlisses privades. I el 25 d'octubre passat, just en meitat de la voràgine, el conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, va proclamar de viva veu el seu ideari: la salut "és un ben privat que depèn de cada ciutadà i no de l'Estat"; els pacients són responsables exclusius de la seva malaltia; i "no hi ha", en definitiva, "un dret a la salut perquè aquesta depèn del codi genètic de la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits". Acabéssim.

            Les iniciatives i declaracions de Ruiz –expresident de la patronal de la sanitat privada concertada– revelen un extremisme neoliberal la simplicitat del qual resultaria caricaturesca de no ser sinistra:  la salut passa per ser un "ben privat", i per tant una mercaderia el valor de canvi del qual depèn del poder de compra de cada subjecte.  Tal  postura delata, com és notori, una noció elitista, deshumanitzadora i economicista de la res pública, un sofisticat fanatisme disposat a sacrificar els valors i finalitats públics a l'altar del Mercat.  I això malgrat que Ruiz i el bipartit al qual es deu formen part d'una tradició sociopolítica que s'atribueix presumptes arrels cristianes.

            Si ens atenim al "Pels seus fruits els coneixereu", de l'evangelista Mateu, la realitat es revela ben diferent, tanmateix.  Els fruits, accions i omissions de Ruiz -i de tants tecnòcrates que assolen la governança democràtica- atempten contra la medul·la del missatge cristià, basat en l'exhortació a la compassió, la fraternitat i la solidaritat, i en la conjugació del personal i el comunitari. Obcecat per una mística de la rendibilitat que li impedeix d'advertir fins a quin punt els molt privats excessos del capital financer han perpetrat aquesta crisi, ell i el seu Govern obliden que l'ésser humà té una doble condició natural i cultural, és a dir, biològica i social a un temps. I que la seva salut, per tant, millora o empitjora en funció de les circumstàncies socials en què transcorre la seva vida, a més de dependre de la seva dotació genètica, hàbits i accidents. Lluny de ser neutres, les ideologies i praxis polítiques tenen el poder de promoure el benestar i el malestar dels ciutadans, que només poden exercir el seu lliure albir si els qui governen promouen contextos i entorns amb la responsabilitat que els pertoca.

            Des dels seus inicis fins a l'hora present, el capitalisme ha propiciat l'emmalaltiment físic i psíquic dels qui més pateixen el seu domini. Les causes cal buscar-les en les draconianes condicions de les seves cadenes i ritmes de treball, basades en la maximització del benefici a costa de la conversió dels assalariats en coses i mercaderies. En la seva producció estructural de la pobresa i la misèria, consonant amb la seva endèmica degradació i espoli de la biosfera. O en la generalitzada ansietat -i el soscavament  de la personalitat- que la marginació, l'amuntegament i la precarització de creixents sectors de la població propicien.

            A cavall de la ideologia neoliberal, el galop de la qual agosteja les democràcies, l'hipercapitalisme es distingeix per socialitzar les pèrdues a costa de les classes mitjanes i sobretot de les subalternes, i per privatitzar els guanys en gairebé exclusiu benefici de les elits del poder, avui molt més nombroses que antany.  Entabanades des dels anys 90 per un miratge de riquesa que les va fer còmplices del desafur especulatiu, les majories desposseïdes paguen ara la més costosa factura d'aquesta crisi, inclòs el venal desmuntatge dels sistemes de salut públics.  I carreguen, a més, amb el cost físic i psíquic d'un sistema de domini basat en la deliberada explotació de la precarietat i la por. Cada vegada més, les persones són tractades com nàufrags deixats a la seva sort, mentre augmenta a ulls vista la desigualtat en la distribució de la riquesa, com no ha deixat de fer en els darrers tres decennis. I mentre s'escampa, així mateix, aquest "campi qui pugui" que resumeix la deriva reaccionària del Govern presidit per Artur Mas, la pulsió neoliberal del qual s'aparta de l'ideari socialcristià del seu mentor, Jordi Pujol, i encoratja polítiques que atempten contra l'esperit del Cristianisme, contra l'ètica i els principis de la justícia i, en suma, contra l'herència de l'Humanisme sencer.