LA GRAN IMPOSTURA

(Article publicat per Lluís Duch y Albert Chillón, el dijous 22 de novembre de 2012 a La Vanguardia)

            L’ominós tràngol que vivim té, entre altres efectes, el de propiciar tot tipus de miratges d'alliberament, fantasmes de plenitud i il·lusòries sortides.  La cridòria política i mediàtica, no obstant això, tendeix a ocultar que un dels aspectes clau de la present conjuntura és l'esgotament de l'estat-nació, incapaç de resoldre la tensió entre la globalització centrífuga i el localisme centrípet. Encara que aquesta constatació és aplicable al vigent estat-nació espanyol, no hi ha dubte que també ho seria a un possible estat-nació català, emparadors tots dos d'un neocapitalisme generador de pobresa i humiliació per a massa ciutadans.

            Urgeix obrir els ulls en la boira, perquè els presents mals amenacen ser un pàl·lid auguri dels que la general ceguesa pot precipitar. I recordar, a més, que no travessem una simple depressió cíclica després de la qual es recuperarà la perduda prosperitat, sinó una reorganització planetària del poder econòmic i financer que està precarizant a les classes mitjanes i subalternes d'Occident, i minant les formes polítiques d'inspiració democràtica que des de 1945 han temperat la tendència del capitalisme a extremar l'explotació dels col·lectius més febles, així com el suïcida espoli –i aquí sí cal usar el terme– del medi ambient.  

            El nostre país es troba en el vòrtex de la Gran Depressió, vaga dir-ho, mentre la ciutadania manoteja a cegues en la boira, a semblança dels zombis badocs que saturen les pantalles.  A la fallida econòmica, social i política en curs s'afegeix una altra de caràcter cultural i espiritual, gairebé inadvertida, que desarma la raó i el judici dels individus just quan més precisen orientar-se.  El sarcasme és sagnant, i no faltaran els qui ho celebrin: durant les últimes dècades, la prosperitat i la moderació de la desigualtat promoguda per l'Estat del Benestar van encoratjar l'individualisme i el consumisme a ultrança, així com la desafiliació i la inhibició respecte de la cosa publica.  Filles de l'escassetat, les utopies emancipadores de la Modernitat van començar a semblar obsoletes ja des dels anys seixanta, en l’albada de la postmodernitat. I, després de l'ensulsiada del sistema soviètic, l’apoteosi del capitalisme desregulat va embriagar a massa subjectes, persuadits que no era menester buscar la utopia futura perquè, presumptament, el creixement i la tecnologia l'haurien consumat.  Fins a l'esclat del desastre, en 2007, la història semblava haver arribat a la seva fi –lluita de classes inclosa– gràcies a un capitalisme cofoï que, segons els ideòlegs neocon, hauria fet present per fi, ara i aquí, l'únic i millor dels mons possibles.

            La present fallida es conjuga, doncs, amb la desorientació ideològica i el desarmament espiritual, i amb un eclipsi de l'ideari humanista i il·lustrat que afavoreix tot tipus d’entabanaments i demagògies, que els populismes i els seus mesies exploten sense escrúpols. Tan estesa és la confusió que no cal esperar cap veritable solució d'ella –ni màgica, ni local, ni a mitjà termini–, sinó l'agreujament d'un trastorn la principal font del qual és la ceguesa cultural i moral, precisament.  Més encara quan aquesta és fomentada per bona part dels pilars de l'establiment dominant –governs, partits, sindicats, mitjans d'informació–, còmplices en l'orquestració de la gran impostura en acte: un discurs únic i fraudulent que no només ofusca als més humiliats i ofesos, sinó que els impedeix actuar en conseqüència. 

            La gran impostura que denunciem presenta la “crisi” com una inapelable realitat que solament admet un gènere de mesures de creixent i draconiana crueltat, sempre a costa del sistema públic i de les classes desposseïdes o en trànsit de ser-ho.  El discurs i les conductes dominants ometen el fet –fonamental– que l'apropiació legalitzada però il·legítima i roïna de la riquesa col·lectiva és la causa principal del desastre que ens afligeix. El flagrant augment de la desigualtat i de la polarització social es deu a l’inqüestionat imperi d'una classe dominant de nou encuny que ha crescut a l'abric de la globalització, una sofisticada i tecnocràtica tirania –amb prou feines visible i gairebé per complet impune– que maneja la fraseologia i la ritualitat democràtica per donar pàbul als seus excessos. Heus aquí els monumentals desfalcs de Bankia o de Catalunya Caixa per demostrar-ho. I el desmantellament de l'àmbit públic que tots els governs practiquen i legitimen, a costa dels qui menys poden i tenen.  I les polítiques servils amb què els dirigents i els seus acòlitos rendeixen homenatge als seus immunes rectors.

            Destacada expressió –entre altres– d'aquesta fenomenal impostura, la cavalcada cap a la independència en curs explota les pors, anhels i necessitats de la cada dia més depauperada societat civil per armar un seductor imaginari de transformació col·lectiva, sens dubte legítim encara que falsament alternatiu.  Perquè no és la independència respecte del vigent estat-nació el que hauria de concitar el seu afany, sinó la independència respecte del desaforat capitalisme que està causant la ruïna i la indefensió dels ciutadans.  La independència, en suma, del sistema de dominació que les elits estatalistes –espanyoles i catalanes– minuciosament legitimen i encobreixen.